8 de març: Sang, suor i llàgrimes

Al llarg d’aquests anys hem anat caminant cap a la igualtat. I hem assolit avenços: Llei del Divorci, Llei de l’Avortament, Llei contra la Violència de Gènere i Domestica o Llei d’igualtat.

En aquest període de crisis, la retallada en polítiques socials, fa que aquests avenços assolits, reculin. La dreta voldria a les dones a casa, sense drets i submises, com en l’època de la dictadura franquista. La dreta, PP o CiU amenacen totes les conquestes encaminades a construir una societat justa i igualitària.

SUOR I LLÀGRIMES

Aquests agents polítics son els còmplices directes d’una estructura econòmica basada en una ferotge economia de mercat, de la que només es beneficien els grans capitals: la banca, les multinacionals, que mentre s’escuden en una economia globalitzada i basada en la competència sense fre i que, per tal de no perdre ni un cèntim en els seus comptes de beneficis, escanyen l’economia de la gent normal i corrent i, més en concret, de les dones.

Elles son les víctimes mes directes de la crisi, elles son les que es veuen abocades als treballs mes mal pagats, als sous d’explotació, a l’esclavatge del treball ocult –l’anomenada economia submergida– per tal de tirar endavant les seves famílies, mentre que a mes a mes han de dur la doble càrrega del treball dins de la llar, de gestionar l’economia domèstica, de cuidar de les criatures i, en molts casos, de persones grans al seu càrrec.

Des de la seva torre de ivori, des de la prepotència que genera el poder, els partits còmplices, -CiU, a casa nostra- anuncien sense cap vergonya l’eliminació de la Direcció General  d’Igualtat d’oportunitats en el treball, perquè la igualtat al mercat laboral “seria un detall sense importància”. El món laboral, en el nostre país i en ple segle XXI, te “detalls” tan insultants com que els homes, sols per ser-ho, cobrin un 30 % més que nosaltres en el mercat laboral.

També la Llei de Dependència, destinada a alleugerir la càrrega de les famílies amb persones dependents caurà sota la tisora de la crisi. Al cap i al fi, per a la dreta, sempre hi ha dones a les famílies i segons una suposada llei natural, per a ells, son aquestes las que han de responsabilitzar-se de les persones dependents. Al cap i a la fi son dones...

Per les dones: suor i llàgrimes.

SANG I LLÀGRIMES

Però encara més, desprès d’anys de lluita, quan les dones havíem aconseguit treure a la llum la gran xacra de la violència masclista. Quan mitjans de comunicació se n’havien fet ressò, quan estàvem emprenen el camí cap a eliminar conceptes tan masclistes com aquell de “la maté porque era mía”. 

I quan els actors polítics s’havien vist obligats a reconèixer la situació vergonyosa i sagnant de moltes dones, primer gràcies la lluita callada i pertinaç de moltes dones des de fa molts anys i després per l’exposició pública, exhibida com una bufetada a la cara de polítics, jutges, fiscals, cossos policials, etc., i a posar fil a l’agulla per tal de trobar solucions, posant en marxa lleis com la Llei contra la Violència de Gènere i Domestica, ara, des de l’acabat d’estrenar govern convergent, s’anuncia, sense que els hi pugin els colors, l’eliminació del Programa de Seguretat contra la Violència Masclista.

Però mentrestant, segueixen morint dones a mans de les seves parelles (14 en el que portem d’any). Aquesta violència és fruit de la desigualtat. Però no passa res, cal retallar. Retallar per a qui i per a què? 

Per seguir mantenint acords econòmics i subvencions a les escoles concertades, que difonen encara missatges lluny de la igualtat per a dones i homes? A les escoles, directament relacionades amb l’església catòlica, amb polítiques de separació de sexes en l’ensenyament? Per malbaratar els diners públics, que podrien destinar-se a reforçar allò que ara es retalla, en espectacles exhibicionistes al voltant de les visites papals? Per reforçar la presència d’una església que sempre ha donat l’esquena a les dones, que ha tancant ells ulls davant el patiment de les dones pel que fa la violència exercida per les seves parelles, amb allò del deure i la resignació? D’una església que dona suport a la part més reaccionaria de la societat, la que condemna a homosexuals i lesbianes, la que vol a les dones “en casa con la pata quebrà”, callades i submises.

I tanquen els ulls davant del degoteig constant de dones assassinades, de les denuncies de maltractament, del patiment.

Sang i llàgrimes per a les dones.

NI UN PAS ENRERE

Estem fent passos enrere. Davant de tots aquells que es qüestionen si es necessari encara celebrar el Dia de la Dona aquestes son les respostes. No cal mirar cap a altres societats més desfavorides, cap a altres cultures, al nostre país, a la nostra ciutat, a la nostra escala, al costat nostre hi ha dones que pateixen, hi ha dones sense feina ni recursos, vídues amb pensions misèrrimes, hi ha dones vexades i explotades. 

Discriminació i explotació laboral, maltractaments i violència formen part de la nostra societat i no podem permetre que els polítics, la banca i els poders econòmics facin conxorxa per anular la veu del 50% de la població, les dones, conxorxa per callar-nos, per desqualificar-nos com a éssers de segona classe. 

Som persones, som dones, som iguals i no volem que la nostra sang, suor i llàgrimes serveixin per  regar el cultiu de l’explotació, de l’economia salvatge que ens vol ignorar, menystenir i callar-nos en les nostres reivindicacions, perquè ens tenen por, perquè saben de la força de les dones quan es posen en marxa.

Compte en estirar massa la corda, no ens podeu callar, no ens podeu aturar, encara que això signifiqui més sang i suor i llàgrimes. No volem fer ni un pas enrere.

Cop d'estat sanitari a Girona? Cal recuperar el carrer!!

Amb aquest titular encapçalava el director del Cafe & Llet, Albano Dante un punyent article sobre el desmantellament de la Sanitat Pública a Girona i, mes en concret, a la comarca de La Selva. En el mateix sentit s'expressava, el nostre company Maxi Rica, en la seva estrenada corresponsalia a l'Agència Catalana Alternativa de Notícies, SIRIUS, en l'article "Protestes contra la retallades sanitàries a l'Hospital de la Selva". Ambdós exposaven una situació que carrega directament contra l'economia de les classes populars cada dia més debilitades per la crisi, que veuen en perill un dels eixos bàsics de les conquestes socials de les darreres dècades: una sanitat pública i gratuïta.

Com sempre, la majoria dels mitjans de comunicació, minimitzen l'impacte social de aquestes mesures i, si no fos perquè treballadors i usuaris del sistema sanitari s'han posat en moviment, la retallada sanitària quedaria amagada entre el paquet de mesures que ens volen imposar tant des del govern de l'Estat Espanyol, fins ara dirigit pel PSOE, com des del Govern de la Generalitat, comandat per CiU.

En aparença dues formacions polítiques de diferent ideologia, el primers desnortats "socialistes", mentre els segons clarament de dretes. En la pràctica apliquen les mateixes mesures, gens socials, en contra directament dels drets de les classes treballadores i populars.

Contra això, contra l'abús del poder, la gent d'a-peu només te una força: la protesta al carrer. Cal recuperar el carrer per dir a aquests tirans-governants, que la sobirania resideix en el poble i que el que no volem és perdre aquelles conquestes socials per les que s'ha lluitat tant des de la nova etapa democràtica.

Cal que la ciutadania tingui clar que ens aboquen a obligar-nos a pagar els medicaments i la assistència mèdica i hospitalària. Que la reducció dels temps d'espera en les llistes per intervencions quirúrgiques passarà a ser una llegenda urbana. Que els nostres avis i avies, els pensionistes, els malalts crònics, tindran dificultats per ser atesos als centres mèdics.

Que no tindrem servei d'urgències nocturn a Blanes -com s'ho faran les persones grans, les que tenen dificultats per a moure's, per desplaçar-se a un centre d'urgència?- caldrà doncs cridar l'ambulància? Doncs no, tampoc podrà ser, perquè el servei d'ambulàncies es redueix dràsticament, i el temps d'espera entre demanar-la i l'arribada passa de 20 a 50 minuts. 

Però a més, volem que paguem més pels medicaments i, per rematar aquest pastis de m....a, la Generalitat vol obligar als ajuntaments a apujar els impostos. Es a dir, pagarem dos cop per una mateixa medicina o per una visita mèdica: una amb els impostos, i la segona en euros que sortiran directament de la nostra butxaca.

Algú dubta encara que cal sortir al carrer? Algú s'ho pensarà dos cops abans d'anar a la manifestació de personal mèdic i sanitari i d'usuaris que sortirà el proper dissabte 13 d'agost des del Hospital Comarcal per reivindicar el dret a una assistència mèdica universal i gratuïta? Si algú no ho te clar, que em perdoni, però nomes li cal que li surtin orelles llargues per a ser un burro de cops.

Marián Anguita

El fonamentalisme incendiari de Benedicte XVI

De tothom és sabut que l’esser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Així ho demostra també l’església catòlica que, malgrat haver hagut de rectificar nombroses vegades al llarg de la història sobre persones i teories que va condemnar i que fins i tot varen portar a la mort a aquells que les sustentaven, insisteix en repetir aquestes actituds.

Sort que, ara per ara, ja no està de moda cremar als heretges, però sí que dialècticament s’encenen fogueres. Per a mostra les paraules Benedicte XVI en la seva visita a l'Estat Espanyol.

Des de l’arrogància que li atorga allò que sustenten els catòlics sobre la infal·libilitat del Papa, des de la hipocresia més arrelada que els permet fer la vista grossa sobre els pecats dels seus capellans (pederàstia, estafes financeres, etc.), des d'un fonamentalisme absolutista que pregona un únic Deu (el seu) i una única religió vàlida (el cristianisme, sens dubte), Benedicte XVI utilitza l’aparell propagandístic de la seva visita per donar un cop de mà a les dretes mes ràncies d’aquest país amb unes frases, en aparença innocents, destinades a crear alarmisme.

En el seu parlament a Santiago de Compostela, aquest vellet d’aparent bonhomia vestit de blanc immaculat ha afirmat que  "el renacimiento del catolicismo en la época moderna se produce sobre todo gracias a España, donde figuras como San Ignacio, Santa Teresa o San Juan de la Cruz dan forma a la fisionomía del catolicismo moderno. Pero es también verdad que en España nació una laicidad, un secularismo fuerte y agresivo, como vimos en los años treinta". Y per arrodonir-ho va acabar dient: "Esa disputa, o mejor este choque entre fe y modernidad, ambas muy vivaces, tiene lugar de nuevo hoy en España".

No cal dir, és clar, que els mitjans de comunicació de la dreta han recollit com una bandera aquest missatge, els hi ve com anell al dit a les portes de les fites electorals que ens esperen des d’ara i fins al 2012. Tornen a onejar les banderes de l’Espanya ultra catòlica, repressora i autoritària.

No és gratuïta la frase. Allò fotut és que, si una declaració similar l’hagués fet un cap d’estat o representant de qualsevol país, de seguit hauria estat considerada una ingerència en la política interna i s’haurien demanat explicacions. Però el Papa no. A ell, segons la circumstància, se'l considera només el representant d’una religió o se’l presenta com a cap d'Estat per tal de justificar que els representants d’un estat, l'espanyol, suposadament laic, li “presentin els seus respectes”.

Després diran que l’esquerra no tanca les etapes passades i que remou fantasmes quan treballa per la recuperació de la memòria històrica. O que l'església catòlica és oberta i tolerant. Que justifiquin les perverses aliances amb dictadors i règims absolutistes (Hitler o Pinochet, per donar algun exemple), que els hi expliquin als milers de morts per causa de la sida que per motius religiosos no han tingut accés als condoms. La llista seria molt i molt llarga.

El laïcisme, no és un pecat, Benedicte; la teva església no és l'única ni la teva fe s’ha d’imposar a tothom. Cada home i dona d’aquest univers té el dret de fer les seves eleccions lliures en matèria religiosa i, en nom de la religió, de les creences, no s’ha de fer política. La fe, les fes són opcions privades i personals, i així haurien d’esser sempre, tant si parlem de catòlics,  com de musulmans, de budistes o del que sigui.

Religió, quants crims es cometen en el teu nom!

Sobrevivir más que vivir

Esta parece ser la opción para la mayoría de los seres humanos. Frente a una sociedad consumista, que nos vende a través de la publicidad y los medios de comunicación espejismos de prosperidad y consumo, de un mundo casi perfecto, nos enfrentamos cada día, al mirarnos al espejo, a una realidad muy distinta.

Porque digan lo que digan, siguen las guerras, el hambre acucia a millones de personas, las mujeres siguen siendo el segundo sexo y en muchos países ni siquiera eso, los niños siguen siendo explotados en trabajos miserables o convertidos en niños soldados, la violencia contra las mujeres no se detiene, los violadores siguen violando y los pederastas abusando de los inocentes.

El planeta es un vertedero inmenso, y los que quieren defender el medio ambiente son catalogados en el mejor de los casos como idealistas y, en el peor, como locos alarmistas. Pero la desertización avanza a pasos agigantados, el deshielo de los polos es un hecho. Los incendios provocados por especuladores criminales se repiten verano tras verano en todos los continentes. Se secan ríos y lagos, las arenas de las playas se las llevan los temporales, porque industriosos empresarios han desviado cauces, modificado deltas fluviales, acotado los puertos naturales y distorsionado su geografía, para medrar y enriquecerse.

Mientras nos arrasa la crisis económica, los ricos siguen siendo ricos, y los pobres cada día más pobres. Y aunque muchos creen que aún pertenecen a esa vanagloriada clase media que creció en los ochenta, están atados a yuntas de hipotecas, créditos y tarjetas de credito que los atrapan en una espiral sin fin de deudas. Es la nueva esclavitud del siglo XXI, hombres y mujeres que se creen libres pero viven encadenados a las falsas necesidades creadas por la sociedad de consumo que sólo beneficia a los de siempre.

Cobardes, criminales y estúpidos

Dia tras dia leemos en la prensa o escuchamos en la tv las terribles noticias sobre mujeres asesinadas por sus parejas o ex parejas, noticias que siempre repiten los mismos argumentos, los mismos o similares esquemas:

- Mujer que ha decidido romper con su pareja, novio, marido, amante o lo que sea (me niego a utilizar el eufemismo de "compañero sentimental" )

- Mujer que tras largos años de abusos, vejaciones, tortura física y psíquica, decide que ya ha llegado el momento de decir "basta".

- Mujer de cualquier edad y condición económica o social que ha dicho NO a las pretensiones monopolizadoras y exclusivas de un hombre.

Y mientras nos escandalizamos ante esas graves e irreparables pérdidas, durante un momento, unas horas, unos días tal vez, asistimos impertérritas a un avance creciente de actitudes machistas que se introducen en nuestra vida cotidiana con total impunidad.

Las plazas y zonas infantiles están pobladas por pequeñas "lolitas" de 5, 6,7 u 8 años, ataviadas con indumentarias más propias -en el mejor de los casos- de jovencitas quinceañeras o -en el peor- como putitas en miniatura, ante la mirada complacida y orgullosa de unas madres descerebradas.

Las mismas madres adictas a los culebrones venezolanos, esos que transmiten esos estereotipos de mujeres bellísimas, quasi perfectas, incluso preparadas profesionalmente y, en apariencia, autónomas e independientes, pero que indefectiblemente sucumben a los encantos del "macho" por excelencia que, aunque ahora se vista de Armami, reproduce fielmente el concepto del hombre hombre, del que manda y ante el que la mujer debe someterse.

El filtro de la modernidad disimula todo lo que subyace en buena parte de la sociedad española, seguimos encubriendo a los cobardes, criminales y estúpidos machistas de siempre. No importan las políticas de igualdad, no sirven de nada las campañas, qué mas da que exista un Ministerio de Igualdad si los medios de comunicación siguen vertiendo los mismos valores que alimentaron a las generaciones de la primera mitad del siglo XX, si todo aquello por lo que lucharon las feministas españolas en los 60, en los 70, en los 80, se ha devaluado en aras del consumismo salvaje.